
Església Parroquial de Santa Maria de Palau-solità (Segle XII amb moltes reformes posteriors. Estil Romànic)
Situada a al barri de la Sagrera a la vora dreta de la riera de Caldes, envoltada per construccions de baixa alçada que formen el casc antic del barri, a la plaça de Santa Maria nom que li ve donat per l’església que la presideix.
D’estil romànic del segle XII, l’església ha sofert força modificacions al llarg de la història, perdent l’estructura original que es creu que era de planta central de creu grega amb orientació perpendicular a l’actual, amb volta de canó, capçalera d’absis i el creuer. Més tard, la nau va passar a ser allargada i orientada nord-sud, passant a ser planta de creu llatina i desapareixent els absis i el campanar originals. La planta quadrada data del segle XVI. L’estructura de murs portants de maçoneria de pedra i forjat amb volta de mig punt a la nau central en origen. La façana actual és simple, regulada per un eix central de simetria que es compon d’una porta adovellada d’accés d’arc de mig punt i a sobre una rosassa amb reixa per la part exterior i vitrall emplomat a l’interior. A l’esquerra s’hi troba la torre del campanar de planta quadrada.
Existeixen a l’arxiu del Monestir de Barcelona documents d’aquesta església que daten ja del segle X. A l’arxiu de la Corona d’Aragó es troba un pergamí segons el qual l’arquebisbe de Tarragona i bisbe de Barcelona, Sant Oleguer, va dur a terme la cerimònia de consagració del Temple de Santa Maria de Palau-solità el 14 de novembre de 1.122. Entorn l’any 1.307 el bisbe Ponç de Gualba manà canviar l’orientació de l’església i l’any 1.506 un incendi va cremar gran part del temple que es va haver de reconstruir.
Destaquen la pica baptismal de pedra esculpida de l’any 1.498 i el retaule de l’altar major encarregat al Mestre d’Artés, pintor anònim de l’escola valenciana l’any 1.513.















